L'assassí.

 Hi havia un assassí en serie. De fet, no se sabia si era en serie o no, el cas és que en tres setmanes n’hi havia hagut dos d'assassinats, en els dos casos, eren noies joves, potser prostitutes i les havien escanyat i a més violat salvatgement.

Per les empremtes del coll de les noies, les havien agafat pel coll amb una mà, l’esquerra per més senyes, i els hi havien clavat les urpes, possiblement amb unes ungles d’acer o alguna cosa semblant, en cap cas hi havia restes d’ADN que no fossin de la víctima.

La violació era posterior, amb la noia ja morta o molt mal ferida, amb un ganxo o ganivet molt esmolat els hi havien estripat la roba i tenien signes evidents d'haver estat penetrades, ni semen ni restes d’altres persones com amb el coll. Penetració vaginal i anal amb ferides en aquest últim cas.

Es van extremar les precaucions, els mossos patrullaven tota la nit i paraven a qualsevol persona sospitosa.

Els carrers estaven deserts, només una monja petitona que caminava en passes petites i ràpides, anava cada nit a les dotze a curar a una velleta, hi anava cada sis hores per donar-li la medicació.

No sospitaven d’ella, és clar, però van comprovar a on anava i com sortia de nou cap a la casa de la Misericòrdia on vivia.

El proper assassinat i violació va ser a casa de la víctima, era també una prostituta que rebia visites a casa seva. No la van trobar fins a l'endemà, que una veïna es va estranyar de veure finestres tancades a les dotze del migdia.

Mateixes ferides, mateixes lesions, en aquest cas, potser més fondes, havia tingut més temps, a més de les del coll, en tenia a la cara com li l’haguessin arrapat.

Una setmana més tard, van descobrir un home mort. Vivia sol a casa seva, era acabat de divorciar, i la dona l’acusava de fer tocaments a la filla.

Una diferència, hi havia una ferida fonda de ganivet a la gola, i un altre als ous. Dues ganivetades mortals, també l’havien violat per l’anus i tenia el penis tallat.

Un borratxo als que els mossos havien ajudat a caminar va aparèixer mort al portal de casa seva, aquesta vegada dormia la mona quan li van perforar la caròtida, no tenia cap més ferida, s’havia anat dessagnant a poc a poc.

Ja eren cinc les morts, i premsa, televisió i ràdio ja parlaven, ara si, d'assassí en serie.

Davall un pont un vagabund també era mort, però aquesta vegada s’havia resistit i hi havia restes de lluita, coses per terra, carmanyoles, una guitarra, mantes i sabates estaven desperdigolats.

I per fi una resta humana, no era del vell sinó segurament de l'assassí, una ungla ensangonada donava testimoni de què s’havia resistit.

La monja, la que anava cada vespre a donar la medicina a l'anciana, tenia una ferida molt lletja a la cara, la van parar en veure que se la tapava. Havien de comprovar el seu ADN, no sospitaven d’ella, era evident, però havien de seguir els protocols i totes les proves.

No era ella, els anàlisis de sang ho van desmentir i li volien demanar disculpes. No ho van poder fer, ja que ella era l'última víctima.

Davall la porxada de la plaça, amb les ungles marcades al coll, sense ganivetada i amb els hàbits al cap. L’havien despullat de cintura cap avall i havien fet una bona carnisseria per la vagina i pel cul.

Potser els assassins eren dos? Un que clavava el ganivet i un altre que emprava les urpes?

La feina de la monja la feia ara un capellà, petit i primet i que també caminava amb passes curtes i petites. Deia que no tenia por i que per protecció, portava el capell, era un d’aquells amb ala ample circular i copa arredonida. Es deia teula o alguna cosa així. Explicava que tenia una vora com un ganivet i es podia defensar.

Durant dues setmanes no hi van haver més morts i van pensar que potser l'assassí havia marxat.

El batle que estava en època electoral, repartia esperança i deia que ja ho havia solucionat.

No sabia el desgraciat que ell seria la propera víctima.

De matí, abans d'anar al consistori anava a donar a menjar els animals que tenia una casa a les afores del poble. El van trobar al paller, mort i ensagnat.

No hi havia més penjades que les seves, açò era molt estrany, no era entenedor.

No hagueren descobert mai el culpable de les morts, si no fos per una nena, llesta i espavilada que tenia nou anys, es deia Martina.

Va anar un dia a comissaria, el seu pare la va acompanyar, no hi volia anar sola.

    -Ja sabeu el que hi ha al soterrani de l'església?

    -No, no ho sabem.

    -Idò aneu, hi han sorpreses. No va voler dir res més.

Va anar el cap dels mossos a parlar amb el capellà per veure el soterrani.

    -No n’hi ha cap de soterrani, està construïda sobre terra ferma.

La nena els havia enganyat. Van telefonar per dir-ho al seu pare.

    -La nena diu que si i que sou uns incompetents, va explicar el seu pare.

Dos assassinats més en la setmana vinent van fer tornar la por al poble.

El cap dels mossos que ja no sabia que fer, volia parlar amb la nena, va anar a casa seva.

    -Ara sí que voleu que us ajudi no?

    -Si, perdona que no et vam creure, si ens vols ajudar.

    -Veniu amb mi, van anar cap a l'església.

    -Som pocs, necessitem més gent i ben preparada.

Van arribar els reforços, el capellà feia missa, els va veure, va interrompre la missa i va baixar quan s’atracaven a un confessionari.

    -No hi podeu entrar aquí.

    -És l’entrada al soterrani, deia Elena.

Com tots els feligresos als quals havia interromput la missa ja envoltaven el grup, el capellà va seure a un banc amb la cara entre les mans.

Hi havia una trapa al terra del confessionari, un valent va ser el primer que hi va baixar, després tots els altres amb les pistoles a les mans.

Es van sentir alguns crits, inclòs un tir. En acabat silenci.

Va sortir el cap dels mosso, havia entrat l’últim i portava la cara blanca com una paret.

    -Està ja tot sota control, ja tenim els assassins, ara cadascun a casa seva, aneu.

    -Martina Moltes gràcies, ets un crac.

    Tots volien que Elena els hi expliques que hi havia.

    -És un niu de capellanets i monges, tots iguals, es veu que els han criat, i surten a fer maldesses.

    -Quants n’hi ha?

    -Jo en vaig contar sis, tres i tres, semblen iguals, però tenen diferents alçades. Potser n’hi havia algun mes.

Al capellà el van trobar penjat a la sagristia, la premsa només parlava d'uns malvolents assassins a un soterrani devora l'església.

La gent no va ni poder veure com sortien tots emmanillats, tots de negre amb un barret de teula, elles amb vel d'ala ample, una amb una gran unglada a la cara. Un tub negre de lona els va amagar en sortir de l'església fins a la furgoneta blindada. Va anar directament a Madrid, era un secret d’estat, deien.

    -A veure si almenys són capaços de fumigar tot el soterrani, deia Martina.

A la setmana següent el cap dels mossos i el batlle provisional la van anar a felicitar per la seva feina.

    -Ja heu fumigat?

    -No, ho havíem de fer?

    -Potser mirar davall la sagristia, hi ha d'haver una altra sortida.

Hi van anar, van registrar tota la sala i no van trobar res, a baix, al soterrani, pam a pam fins que van trobar unes pedres que es movien.

Aquesta vegada van haver de venir el manobres, van treure el confessionari i van obrir un furat més gran, i amb una grua van treure una dona molt grassa, quasi ni caminava, anava bruta de cagades i orins, i maleïa a tots els que l’envoltaven, anava nua i ni una manta bastava per tapar-la, feia dies que no menjava, va engolir el que li van posar al seu abast.

El trasllat va ser aquesta vegada més difícil, van convidar a Elena.

    -Segurament és la mare de tots, heu fet un anàlisis de la sang del capellà? Hem de buscar al que la fecundava.

    -Potser hauria estat més fàcil fumigar, deia el cap dels mossos.

Na Trote.

Ningú sabia com es deia, per tots era na Trote.

Potser era anomenada d’aquesta manera perquè anava caminant amb una passes molt llargues i a més bracejava molt.

Una vegada a un home que hi anava per darrere el va deixar plegat del cop als ous que li va fotre.

Vivia amb les monges a la misericòrdia, no se li coneixen parents ni amics, i tot el dia anava «trotant» pel carrer.

Tenia males bromes i ningú li deia res, si els nens la perseguien o l’insultaven els hi tirava pedres, les portava a la butxaca i tenia punteria, millor no dir-li res.

Per altre banda, no es fotia amb ningú si no hi havia alguna provocació, als que la miraven els entatxava i era millor fer com si no hi fos.

A la monja que la volia renyar li va aixecar els hàbits i va fugir corrent. Ho van dir al capella que no s'hi volia acostar massa, ella el mirava i li feia gestos obscens.

Tot el dia passejava, anava amunt i avall, no entrava a cap bar, portava una bossa amb el menjar i si havia de pixar anava als serveis públics si n’hi havia i si no a la biblioteca que allà eren molt nets.

Un home que tots pensaven que era boix, també passejava pel carrer recitant poemes d'un llibre que portava.

Na Trote el va començar a acompanyar, era un home també d’edat indefinida, semblava, pagès, molt del camp, passejaven junts o s’asseien a un banc, ell llegia, ella escoltava embadalida.

També escrivia el noi, portava una llibreta i de tant en tant l’agafava per prendre notes. Semblava que ella li dictava i ell prenia nota.

Una vegada van veure que es besaven.

Quina edat tenia na Trote? Ningú ho sabia, tant en podia tenir quaranta com seixanta. De la manera com anava pentinada amb un monyo i sempre amb la mateixa roba de color negre, n’aparentava més.

No només es besaven, a vegades la mà d’ell desapareixia davall les seves faldes i la d’ella li pastava la bragueta.

Ningú els hi deia res, tenien por de la seva reacció. A més anaven sempre al banc de més enfora, no era de pas, calia anar-hi aposta, i només algun despistat hi passava.

A mig matí, ella obria la bossa i treia el berenar. El compartien.

Ella mateixa, cada dia a la cuina de la Misericòrdia se’l preparava. Pa, tomàquet i pernil-dols era el que més hi havia, a vegades sobrassada o camot. Ni es passava ni es quedava curta, tenint en compte que no hi anava a dinar. Ara un poc mes, que eren dos.

A sopar si, hi havia sopa i després a dutxar-se i a dormir. Dormia sola a una cambra petita, no ho volia fer al dormitori comunitari, i com tenia mala llet...

Cada dia el mateix, o escriure o llegir o magrejar un poc després dels àpats.

En Cosme que és com es deia el company, un dia va desaparèixer. Li havien donat un premi de poesia, havia d'anar a Barcelona a recollir el premi.

Al cap de pocs dies va tornar, ara llegia un munt de folis grapats, ella l’escoltava, tancava els ulls i li posava el cap damunt l’espatlla.

S’amagaven entre les mates i potser cardaven, potser no, els deixaven fer, que se’ls veia feliços.

Va voler Trote conèixer casa seva, vivia amb el seu pare que era gran, amb els diners del premi, ja no necessitava tant la seva pensió.

Es van tancar a la seva cambra.

-A partir d’ara dictaré nua, allargada al llit, i tu podràs emprar la taula per escriure.

-I de tant en tant em dones corda.

El que Trote entenia per donar corda, ja us ho podeu imaginar, com a més desava la casa i feia el dinar, es va establir a casa seva, només anava a la misericòrdia a sopar, a ell el van acceptar a la taula, després anaven a dormir a casa seva.

Ell va publicar el seu segon llibre de poemes i el tercer, tot el dia escrivia. Donar corda, a més li agradava. Havia descobert altres formes de donar corda, que la tita no donava per molt. En acabar tornava a seure i a agafar el bolígraf.

Era ja un poeta famós.

El restaurant dels ángels.

A aquest restaurant, et donem menjar, també per la boca.

Aquest era el rètol que hi havia a l’entrada del restaurant.

Ens va estranyar un poc, ens vam mirar a la cara amb sorpresa, sobretot pel «També», i encuriosits, hi vam entrar.

I en entrar, la pregunta al cambrer que ens va atendre i ens va portar a la taula, era obligada.

Per on més et donaven menjar?  No fos que ens trobem una sorpresa.

El cambrer, somrient, que ja estava acostumat a la pregunta, va respondre:

La boca és el menys important per menjar, només és un orifici com altres que tenim al cos.

I va anar especificant; el paladar, la llengua en totes les seves parts, el nas, la vista, també l'estómac, el tracte intestinal i també el cul perquè no causi molèsties tampoc en evacuar.

Però hi va haver una cosa que em va sobtar, era la delicadesa amb què en Manolo, així va dir anomenar-se el cambrer, pronunciava cada una de les parts del cos, com si es recreés en cada una de les parts del cos, amb un accent lleugerament diferent quan parlava  del cul.

A més, quan caminava semblava que els peus no li tocaven a terra, com si sures.

Mentre duia l’aperitiu va seguir amb la seva explicació.

Al nas, no només es pot accedir a través de les foses nasals, sinó que hi ha un «retronasal» que és com anar-hi per darrere.  S’ha entès?

Sí, si ho havíem entès perfectament. Ens sentíem com si mai haguéssim menjat a la nostra vida.

Érem pocs a la sala, per tant, cada vegada que en Manolo passava devora nosaltres, en deia una de nova.

Sabeu per on gaudeixen els nadons la llet de la seva mare?  I sense esperar resposta va dir, per les galtes.

Devia ser per la part de dintre de les galtes, pensava jo i instintivament vaig notar que feia amb la boca com si xucles alguna cosa.

Vaig provar de fer anar la cervesa a les galtes, i em va agradar, però era lleugera i el glop se’n va anar sense avisar al fons del paladar, per la qual cosa vaig demanar un vermut negre.

En Manolo al dur el vermut negre, en va mirar rient i comentant, Ai mamón¡

I si, efectivament en fer un glop, anava per la geniva sobre les dents, passava per les galtes i es repartia per tota la boca abans d'anar cap avall per la gola.

 Va ser un viatge divertit, suposo que es devia notar, perquè la meva dona em va demanar en què pensava, que posava els ulls en blanc.

I jo, pecador, pensava en una mamella. El vermut s'hauria de servir en mamella, i la meva dona em va a mirar amb mala cara.

Li vaig explicar tot el que pensava i sentia, i els ulls se li van obrir, però ella en tost de demanar un vermut va voler un Benedictine, suposo que per allò dels capellans, dels frares que el van inventar.

Va fer un glop, va tancar els ulls, i va assaborir a poc a poc posant uns morros junts i cap endavant que vaig estar a punt d'oblidar que estava a un restaurant i rodejar la taula a besar aquells llavis.

Ens van portar la carta.

Era curteta, sorprenent, i a la vegada amb els preus molt baixos, convidant a menjar més de dos plats, però, ja sabeu, jo que venia a menjar un entrecot, el primer que vaig pensar era si encara quedaríem amb gana.

I en vam demanar tres cada un.

Quina mania tenen els humans de sortir atipats sense poder dir ni peix frit¡

I ens va fotre fora del restaurant.  

Cent cinquanta euros per dues canyes, un vermut i un Benedictine, ho vaig trobar car.  Ho vaig dir.

-També hi han altres maneres de pagar.  

-En efectiu un sobre l'altre.

Na Col, na Fel i na Pua.

Aquell xicot eixerit se les prometia molt felices anant al setanta aniversari del seu amic.  Ell també els faria de aqui uns mesos. 

I per tant, va agafar l’avió i va anar-hi per donar-li una sorpresa.

Però la sorpresa va ser seva, quan en arribar al aeroport, li van fer les proves de la Covid19 i va donar positiu.

No sabia que fer ni que dir, i tampoc va tenir la necessària malícia quan li van demanar si tenia algun lloc per confinar-se.

Si hagues dit que si, podria haver anat a casa del seu amic, però com va dir que no, el van enviar al que deien hotel Covid, a la quinta punyeta.

I, de sobte, es va trobar a un bloc d’apartaments on quasi no hi havia ningú, i els que hi havia no podien veure’s. Estava confinat.

Li van dir que no es preocupes, que cada dia li portarien menjar i que totes les seves necessitats estarien cobertes, només havia de telefonar a un anomenat Coordinador que seria el seu contacte.

Com podeu imaginar, durant aquest temps el telèfon treia fum, però per molta gent que parles amb ell i tota la solidaritat que li donaven, el cert és que estava sol a aquest apartament en una urbanització que ara, al mes de maig, encara estava buida.

Primer episodi.

Na Col.

I el confinat, com que era una persona amb la cervellera ben ordenada, va decidir organitzar-se per tal de passar els dies el millor possible.

Li havien portat lectura, una tauleta i amb el telèfon es comunicava amb tothom

Però un dia, va començar a notar que la llengua li creixia dins la boca, primer no li va donar importància, però com anava cada vegada a més i ja no podia quasi tancar la boca, va cridar el metge.

El metge, quan va arribar, no se’n podia avenir, no ho havia vist mai. Li va receptar un antiinflamatori, i li va dir que es poses gel a la boca i que esperes uns dies, a veure si li baixava la inflamació.

Però la cosa no funcionava, ja quasi no podia parlar.

I un bon amic, assabentat de la situació, li va aconsellar que contactes amb na Col que era una mitja bruixa que curava coses estranyes.

De fet, ell mateix la va anar a buscar per que el visites.

Na Col era una dona vella, prima, alta, amb el cabell blanc recollit amb un monyo, portava una falda llarga fins el peus i una jaqueta. Va arribar sense mascareta i va rebutjar qualsevol mesura de protecció

Va entrar i nomes amb una mirada va saber que fer. Davant de tots, allà mateix, li va davallar els calçons i els calçotets.

Va ser fàcil perquè ell portava un xandall i no es va atrevir a dir res.

¡Ah¡, va dir, tu tens els collons aferrats al cul.

La veritat era que sí, que es sentia un poc incomode quan caminava, però amb el problema de la llengua no n’havia fet cas.

La dona li va fer donar uns bots perquè baixessin un poc, i després els va agafar entre l’índex i el polze, com qui agafa un ramell de flors, i li va fotre una bona estirada.

Ai, va exclamar el confinat, perquè la estirada va ser forta, però va ser com posar oli a un llum, la llengua va tornar al seu tamany normal, i va poder novament tancar la boca.

I na Col va marxar, tot remugant dels joves d’avui dia. Deia, tots són uns acollonits.

Segon Episodi.

Na Fel.

I un dia va notar que cada vegada era mes alt. Ell ja ho era molt d’alt, i es va amoïnar, perquè hi havia una cosa estranya, encara que amb el braç arribava a la mateixa alçada que abans, la sensació de que era mes alt persistia.

Fins al dia següent no se’n va adonar que el que li passava era que se li allargava el coll.

Ja se’l podia agafar amb tota la ma i la nou cada vegada estava mes aïllada allà al mig.

Va anar a dormir un poc incomode perquè el coixí era massa estret i li feia estar amb el coll tort. I va decidir a esperar a l’endemà.

En sol demà va comprovar que encara havia crescut més, el coll, no ell. Anava per girafa, va pensar.

Trucar al metge per dir-li que se li havia allargat el coll, no va ser massa fàcil, el metge el temia i no es volia posar al telèfon, però a traves del coordinador del servei de confinament ho va aconseguir.

El metge, com era de suposar es feia creus i no ho entenia. Sabia que la elefantiasi era la crescuda dels collons, però la «girafiasi» no estava al llibres que ell havia estudiat. Va dir que ho consultaria i va marxar.

I per tant, ja sabeu que va fer, va trucar a na Col.

Però na Col no podia venir perquè tenia feina i va dir que li enviaria a na Fel que era una cosina seva que també es dedicava a aquestes coses.

Petita, malgarbada, geperuda, mamelluda, curta de vista i lletja con un ós, així era na Fel. Anava amb una bata mal cordada de la que sortien per baix unes cametes, primes com un secany. De fet, només se li veia el monyo ja que anava tota corbada.

I com, evidentment, no el podia veure ni girant la cara, li va demanar que s’allargues a terra per poder-lo examinar.

Va anant donant voltes al seu costat, ell tancava els ulls per evitar veure-li les cuixes que no feien massa gana.

Després de dues voltes, va dir: Ja està, ja se que et passa. Se t’han girat les orelles.

I ell, d’un bot va anar davant el mirall, i efectivament tenia el pavelló cap endavant, el lòbul a dalt i l’orella mirava darrera. Com aquest dies no s’afaitava no se n’havia adonat.

Açò és molt bo d’aclarir, li va dir na Fel, sol passar quan els collons es mouen que provoquen disfuncions als altres òrgans, Segur que ahir se te va inflar la llengua no?

Si, na Col m’ho va aclarir.

Si, però va espanyar un altre cosa, aquesta Col, cada dia va a pitjor.

Vine aquí que jo t’ho arranjaré.

I ho va provar però no giraven.

Ho haurem de fer posant un dit dins del cul, li va dir.

Vols que tel posi jo o tu t’hi arribes?

Va pensar que millor hi feia ell, na Fel tenia uns dits llargs i bonyeguts que no presagiaven res de bo.

I tot acollonit, es va posar de genolls, es va treure els pantalons i es va posar un dit dins el forat del cul, mentre ella, cras, cras, li va girar les orelles i després li va fotre uns quants tocs al front perquè li baixes el coll.

I se’n va anar tant panxa, després de cobrar vint euros per la feina.

Va dir que li havia fet un «reset».

Tercer episodi.

La doctora.

Tocaven a la porta.

En obrir es va trobar un home alt, vestit amb una bata blanca, amb una mascareta i un barret

Soc la doctora Hazo, li va dir el visitant.

Ara va notar que tenia pits, però la cara, mes aviat la mandíbula era quadrada, i el nas gros, i uns ulls, negres i profunds que feien por.

Endavant.

Venc a fer-li un reconeixement mèdic per veure el seu estat de salut.

Van passar a la cambra, mentre el confinat, estava un poc sorprès, perquè la doctora, semblava mes un doctor o millor, un llenyataire.

Despullis, si vos plau. Si, si, els calçotets també, i allarguis al llit.

Mentre ell es despullava, ella va treure de la motxilla una serie de pots i tubs com de pomada, també un estetoscopi i una navalla.

Dels pots, en va obrir un, i tot d’una es va sentir una oloreta dolça i suau.

I va començar el reconeixement.

Va començar per el cap, centímetre a centímetre, amb unes mans extremadament suaus impensables en una persona tan grossa.

El front, els ulls, el nas… allò era més que una exploració. Era com una carícia continua que baixava pel coll, i es perdia per l’aixella i li magrejava els pits, fent especials tocs als mugrons.

Ell es començava a posar nerviós i tremolava pensant que anava baixant les mans cap a la panxa

Però l’oloreta el tenia mig adormit, i es deixava endur.

Abans d’arribar al pubis, li va demanar que es poses de panxa, cosa que va agrair.

El massatge a l’esquena va ser molt agradable i per moments semblava que es dormiria. Però despres li va demanar que es poses a quatre potes i se li va anar la son.

Li va mirar el forat del cul, i li va demanar: A vostè li han fet un reset recentment no?

I ell, va tenir que contestar que si. Però ignorava com ho podia saber.

Un reset molt mal fet, per cert.

I va agafar un tubet d’una pomada que es va escampar sobre el dit. I el dit al cul, entrant i sortint donant la volta i insistint. Ell no sabia que fer, si posar el cul fort o deixar-se fer, i aquella oloreta….

Quan per fi li va quedar el forat del cul alliberat, no va tenir temps ni de sospirar, quan ja li estava pastant els ous, primer els dos a la vegada i després d’un en un.

Li va demanar que es dones la volta altre vegada i va comprovar amb sorpresa que tenia una mitja erecció, un poc toveta, «morcillona» que en diuen els castellans.

No es preocupi, li va dir la doctora, «Es completament normal. Li passa a tothom»

No sabia si li passava o no a tot lo món, la por era que açò anés a més, sobretot quan li va agafar la fava i després de palpar-la amb dos dits, el va descapollar i va posar un poc de crema a la punta. I amunt i avall que tot s’escampés.

Afortunadament va durar poc entre altres coses per que li agafava pixera, i es va començar a moure inquiet. Van seguir les cuixes, especial interès en els engonals i anar baixant fins els peus.

Suava com un besuc, sense saber com acabaria açò.

Uns tocs a la porta els van interrompre. Qui podia ser ? Els tocs es van repetir de nou, aquesta vegada mes forts.

Abran a la Guardia Civil ¡¡¡

La doctora va dir que ella ja havia acabat, que se n’anava i que sortiria pel pati per no molestar.

I ell, amb una tovallola a la cintura, va anar a veure que passava.

Quan va obrir la porta, el primer que va notar va ser una bavarada de pudor a suor, a pipi i a ranci.

Va ser com tornar a la realitat després de la oloreta de la doctora.

La parella de la guàrdia civil el mirava malament.

«Buenas tardes, estamos buscando a un tipo alto de ojos muy negros que se hace pasar por doctor i en realidad es un peligroso delincuente sexual. Lo han visto por los alrededores. Usted lo ha visto?»

I el confinat a qui la mitja trempera li havia davallat de cop, va contestar:

– No, yo no he visto a nadie, estava a punto de ducharme.

-No se preocupen que si veo a alguien avisaré a la prefectura.

I els va acomiadar i tancar la porta.

Estalonat contra la paret, va quedar dubtat entre anar a la dutxa o a fer-se una palla.

Quart Episodi.

Na Pua

Ja faltaven poc dies per que li fessin la PCR definitiva, si sortia negativa podria sortir i ser de nou lliure.

El dia era dilluns i dissabte ja estava tot nerviós, es posava a donar voltes a la tauleta del sofà amb les mans darrere. Quan es cansava canviava de sentit, fins que cruixit es jeia al sofà.

Diumenge va ser mes bo de passar entre la visita del seu amic i el culte al menys el mati va anar deveres i després unes quantes voltes a la saleta que no fan mal.

I va arribar el gran dia. Es va dutxar, afaitar, perfumar i tot el que feia falta per fer goix.

Va arribar l’infermer, que el va fer seure per posar-li el palet per el nas.

Ho va provar i el palet no passava…. Dues vegades tres, res, que no hi havia manera.

Va mirar per el forat del nas amb una llanterna i va comprovar que hi havia una substancia carnosa i dura que no deixava entrar el palet.

Curiosament ell, respirava amb normalitat i no notava cap impediment. Nomes era quan posava el palet que es tancaven els forats.

Vam cridar al metge, que n’estava ja fart d’aquestes cridades perquè sempre quedava com un imbècil.

Va tardar quasi una hora en arribar i només se va atrevir a dir que el tindrien que operar.

I el pobre confinat que ja havia aprés la solfa, va demanar que cridessin a na Col.

Na Col no podia i ho van provar amb na Fel la qual estava molt enfeinada i els va derivar a na Pua.

A na Pua l’anomenaven així perquè era molt malcarada i sempre se ne'n fotia de tothom, tenia un caràcter esquerp i sarcàstic que feia mal, com una pua.

Només entrar, va dir al metge i a l’infermer: Vosaltres a seure un poc mes enllà, que no serviu per res i encara feis nosa.

I es va atracar al confinat, va fotre una ullada baixant el cap, i es va fotre a riure.

No sabeu badocs com s’obre una vàlvula?

Tu, senyalant a l’infermer, du el palet per fer la prova i posa-li al nas.

I quan l’infermer començava a entrar el palet, ella, simplement va prémer la punta del nas i van poder passar el pal i fer la prova.

Na Pua ni tan sols va voler cobrar, va marxar pegant una portada i dient: Vaja parell de desgraciats, ni una vàlvula de nas saben obrir.

Final del confinament

I va arribar el dia que es van complir els dies de confinament i encara amb l’ultima prova pendent el van deixar sortir.

Va sortir al carrer, no es va atrevir a fer un cridot, però es el que el cor li demanava.

Tampoc va voler anar a fer una «calamuada», ploviscava i feia fred.

I així d’aquesta manera sense masses escarafalls, va tornar al món de les persones lliures.

Quan marxava encara pensava en na Col, na Mel i na Pua, no sabia que li hauria passat sense elles.