Na Trote.

Ningú sabia com es deia, per tots era na Trote.

Potser era anomenada d’aquesta manera perquè anava caminant amb una passes molt llargues i a més bracejava molt.

Una vegada a un home que hi anava per darrere el va deixar plegat del cop als ous que li va fotre.

Vivia amb les monges a la misericòrdia, no se li coneixen parents ni amics, i tot el dia anava «trotant» pel carrer.

Tenia males bromes i ningú li deia res, si els nens la perseguien o l’insultaven els hi tirava pedres, les portava a la butxaca i tenia punteria, millor no dir-li res.

Per altre banda, no es fotia amb ningú si no hi havia alguna provocació, als que la miraven els entatxava i era millor fer com si no hi fos.

A la monja que la volia renyar li va aixecar els hàbits i va fugir corrent. Ho van dir al capella que no s'hi volia acostar massa, ella el mirava i li feia gestos obscens.

Tot el dia passejava, anava amunt i avall, no entrava a cap bar, portava una bossa amb el menjar i si havia de pixar anava als serveis públics si n’hi havia i si no a la biblioteca que allà eren molt nets.

Un home que tots pensaven que era boix, també passejava pel carrer recitant poemes d'un llibre que portava.

Na Trote el va començar a acompanyar, era un home també d’edat indefinida, semblava, pagès, molt del camp, passejaven junts o s’asseien a un banc, ell llegia, ella escoltava embadalida.

També escrivia el noi, portava una llibreta i de tant en tant l’agafava per prendre notes. Semblava que ella li dictava i ell prenia nota.

Una vegada van veure que es besaven.

Quina edat tenia na Trote? Ningú ho sabia, tant en podia tenir quaranta com seixanta. De la manera com anava pentinada amb un monyo i sempre amb la mateixa roba de color negre, n’aparentava més.

No només es besaven, a vegades la mà d’ell desapareixia davall les seves faldes i la d’ella li pastava la bragueta.

Ningú els hi deia res, tenien por de la seva reacció. A més anaven sempre al banc de més enfora, no era de pas, calia anar-hi aposta, i només algun despistat hi passava.

A mig matí, ella obria la bossa i treia el berenar. El compartien.

Ella mateixa, cada dia a la cuina de la Misericòrdia se’l preparava. Pa, tomàquet i pernil-dols era el que més hi havia, a vegades sobrassada o camot. Ni es passava ni es quedava curta, tenint en compte que no hi anava a dinar. Ara un poc mes, que eren dos.

A sopar si, hi havia sopa i després a dutxar-se i a dormir. Dormia sola a una cambra petita, no ho volia fer al dormitori comunitari, i com tenia mala llet...

Cada dia el mateix, o escriure o llegir o magrejar un poc després dels àpats.

En Cosme que és com es deia el company, un dia va desaparèixer. Li havien donat un premi de poesia, havia d'anar a Barcelona a recollir el premi.

Al cap de pocs dies va tornar, ara llegia un munt de folis grapats, ella l’escoltava, tancava els ulls i li posava el cap damunt l’espatlla.

S’amagaven entre les mates i potser cardaven, potser no, els deixaven fer, que se’ls veia feliços.

Va voler Trote conèixer casa seva, vivia amb el seu pare que era gran, amb els diners del premi, ja no necessitava tant la seva pensió.

Es van tancar a la seva cambra.

-A partir d’ara dictaré nua, allargada al llit, i tu podràs emprar la taula per escriure.

-I de tant en tant em dones corda.

El que Trote entenia per donar corda, ja us ho podeu imaginar, com a més desava la casa i feia el dinar, es va establir a casa seva, només anava a la misericòrdia a sopar, a ell el van acceptar a la taula, després anaven a dormir a casa seva.

Ell va publicar el seu segon llibre de poemes i el tercer, tot el dia escrivia. Donar corda, a més li agradava. Havia descobert altres formes de donar corda, que la tita no donava per molt. En acabar tornava a seure i a agafar el bolígraf.

Era ja un poeta famós.