Un dia vaig anar a l'escola amb uns esparadraps a les orelles.
No sé per quina regla de tres, els meus pares, van trobar que tenia les orelles massa separades i van pensar que havien de forçar-les a quedar replegades.
Suposo que tots heu vist aquests nens que semblen un 600 amb les portes obertes. De fet, a la meva escola, els bessons Montoro, les tenien així les orelles, tant que el vent quasi les feia moure quan caminaven.
Però jo no recordo haver-les tingut mai d’aquesta manera, i de fet, avui em miro en el mirall i les veig ben alineades amb la cara. Potser va ser aquella mitja horeta que van durar els esparadraps a les orelles els que van fer el miracle d’invertir la tendència a la separació.
Ben pentinat amb la cara i les mans netes, em van posar els esparadraps sense fer cas a les meves protestes, i em van assegurar i reassegurar que no es veien i que ningú ho notaria.
En aquella època, jo encara no sabia que els pares a vegades diuen mentides. Ho vaig descobrir de la manera més dolorosa, en veure que el que t'han dit no és més que una excusa per fer-te callar i fer els que ells volen.
Només arribar -crec que no van passar ni dos segons- tothom es va posar a riure i en fotre’s de jo.
És a dir, no és que les subjeccions quasi no es notessin, sinó que es veien d'una hora enfora.
Vaig ser la burla de tots durant els dos minuts que vaig tardar a treure’m els maleïts esparadraps.
L'heroica decisió no va aturar la xufla, però va servir perquè almenys, els que arribaven no sabessin ben bé de què reia tothom.
No recordo res més de la història, si a casa em van renyar o si no van dir res. No deixa de ser curiós que la meva ment no recordi res més, quan tota la vida he recordat els esparadraps. Suposo que no va acabar bé, segurament hi devia haver un paquet com altres vegades en què jo acabava plorant davall el llit pensant que fugia de casa.
El que sé, amb tota seguretat és que mai més me'l van tornar a posar. Segurament els pares es van assabentar que les orelles rebels havien après la lliçó i havien promès no fer més endemeses i quedar per sempre aferrades al cos. O potser va ser la tangana, no ho sé.
Però jo en aquell episodi de la meva vida, vaig perdre la innocència.
