Fermi i Mònica.

La van agafar a mitja tarda, anava pel carrer, una furgoneta estava aparcada un poc més endavant, dos homes van sortir, i la van fer entrar a la furgoneta.

Va camejar, cridar, plorar i fer força, els dos homes estaven damunt i la furgoneta havia marxat, va desistir de fer força, allà boca terrosa amb dues bèsties damunt.

Semblava que era un garatge on van entrar, la van treure agafada per les mans i la van tirar sobre un matalàs que hi havia a terra.

Va tornar a lluitar amb totes les forces, no va poder evitar que li baixessin els pantalons i les calcetes ni que un membre la penetres.

Despres un altre, i un tercer ho va fer pel cul.

Havia tancat els ulls sense poder evitar la violació, ja no oferia resistència.

Tampoc els va obrir quan li van fer obrir la boca i li van posar un membre dins, per instint va mossegar molt fort, i va sentir un tir. També un crit de qui tenia la mossegada a la polla, ella ja la tenia tancada i suposava que tenia la punta dins.

Sang per tot, pensava que també hi havia la seva.

Va mig veure amb els ulls entreoberts, com intentaven aturar l'hemorràgia i el portaven en braços cap a la furgoneta de nou.

Estava sola, notava la sang com li baixava per la cara, va obrir els ulls i va escopir.

No es podia aixecar, o potser no volia, va veure la pistola la va empunyar i va posar la mà sota el cos.

En postura fetal esperava i es va mig dormir.

Va notar com l'estamenejaven, era un dels violadors, va aixecar la mà i li va pegar un tir, sense voler-ho fer i sense pensar.

L'altre intentava treure la seva pistola i li va disparar abans que ho pogués fer.

Un, dos, tres trets, fins que no hi va haver més bales, va caure com un sac.

Es va tornar a posar en posició fetal, tenia mal de cap i molta son.

No sabia el temps que havia passat, ara estava en una llitera i l'ambulància feia sonar la sirena.

Tenia encara els pantalons i les calces als peus, però una manta la tapava.

A l'hospital, li van treure tota la roba i li van curar la ferida del cap, una bena li envoltava el front, ella mig conscient, pensava que només necessitava una abraçada.

Potser uns petonets i unes paraules a cau d'orella. Paraules d'ànim i consol.

Les preguntes no les contestava. No sabien ni el seu nom. Ara recordava que la bossa havia quedat a terra quan la van agafar.

No volia preguntes ni respostes, només una abraçada, un consol, una galta amiga, un petó.

Una bata posada per davant i la van dur a una habitació.

Abans l'havia revisada el metge, molt professional, li havia examinat la vagina i el cul.

Van arribar els mossos i volien saber el seu nom, on vivia i a qui podien avisar.

Ara tenia els ulls oberts i les llàgrimes li baixaven per les galtes.

No en va contestar cap de les preguntes, algunes les sabia, altres no.

Sabia que es deia Mònica i que tenia vint-i-cinc anys, i que vivia sola.

-Treballo a indústries Prim.

Els policies ja sabien per on anar i la van deixar sola.

Era divendres i a la feina no hi havia ningú.

Va fer tot el cap de setmana sola, menjava quan li duien i anava a fer pipí. També es va poder dutxar. No tenia roba per vestir-se que hauria marxat.

Seguia sense cap abraçada ni cap petó.

A la feina van donar totes les dades de Mònica, i ningú hi va anar a veure-la.

Li van oferir l'alta. No tenia roba per marxar, ni les claus de casa seva, ni un duro pel taxi.

Li van oferir un pijama color blanc, i una ambulància la portaria a casa seva i allà podria telefonar a un serraller. El conductor de l'ambulància va trucar al serraller, que vindria de seguida, li va donar l'adreça.

El manyà va tardar una hora a arribar, va estar allà asseguda a un escaló esperant que arribes. Va obrir la porta. No tenia diners per pagar. L'home la va veure tan malament que va dir que ja passaria a cobrar.

Va entrar a casa seva i es va jeure al sofà, tal com anava.

Una hora, dues, no sabia el temps que havia passat. Trucaven a la porta, va anar a obrir. Era el conductor de l'ambulància, havia acabat el torn de feina i volia saber com estava, l'havia deixat amb un entrecor a l'espera del serraller.

-Necessito una abraçada. Fermi la va abraçar i la va portar al sofà, es van besar i tornar a abraçar.

-Soc casat i tenc dos fills, només volia saber com estaves.

-No marxis si us plau, no vull quedar sola, telefona a la teva dona, que vengui ella, no em deixeu sola si us plau.

Es va quedar, a la dona li va dir que tenia feina. Es volia dutxar, es va treure aquell horrible pijama, i es va ensabonar amb parsimònia, ell s'hi va afegir. Ensabonar-se un a l'altre i es van tocar i besar. Ni eixugar-se volien, van anar al llit i van follar, amb molta ànsia per part d'ella, en volia més i més.

Fins que els dos van quedar cruixits i morts al llit.

-Moltes gràcies, el que has fet és una obra de caritat, gràcies.

-M'agrades molt i follar amb tu ha estat magnífic, potser el millor clau de la meva vida.

-No em duc bé amb la dona i ens volem divorciar.

-I els nens?

-Ella no vol renunciar a la custòdia, però té un promès i vol marxar de viatge, de moment els deixa amb mi.

-Ompliran la casa i seran molt ben rebuts, m'agraden molt els nens.

-Son nen i nena, Clàudia que en té sis i Octavi vuit.

-El que no s'encara és el teu nom.

-Jo soc Fermí.

-I jo Mònica.

-Molt de gust.

32.