El restaurant dels ángels.

A aquest restaurant, et donem menjar, també per la boca.

Aquest era el rètol que hi havia a l’entrada del restaurant.

Ens va estranyar un poc, ens vam mirar a la cara amb sorpresa, sobretot pel «També», i encuriosits, hi vam entrar.

I en entrar, la pregunta al cambrer que ens va atendre i ens va portar a la taula, era obligada.

Per on més et donaven menjar?  No fos que ens trobem una sorpresa.

El cambrer, somrient, que ja estava acostumat a la pregunta, va respondre:

La boca és el menys important per menjar, només és un orifici com altres que tenim al cos.

I va anar especificant; el paladar, la llengua en totes les seves parts, el nas, la vista, també l'estómac, el tracte intestinal i també el cul perquè no causi molèsties tampoc en evacuar.

Però hi va haver una cosa que em va sobtar, era la delicadesa amb què en Manolo, així va dir anomenar-se el cambrer, pronunciava cada una de les parts del cos, com si es recreés en cada una de les parts del cos, amb un accent lleugerament diferent quan parlava  del cul.

A més, quan caminava semblava que els peus no li tocaven a terra, com si sures.

Mentre duia l’aperitiu va seguir amb la seva explicació.

Al nas, no només es pot accedir a través de les foses nasals, sinó que hi ha un «retronasal» que és com anar-hi per darrere.  S’ha entès?

Sí, si ho havíem entès perfectament. Ens sentíem com si mai haguéssim menjat a la nostra vida.

Érem pocs a la sala, per tant, cada vegada que en Manolo passava devora nosaltres, en deia una de nova.

Sabeu per on gaudeixen els nadons la llet de la seva mare?  I sense esperar resposta va dir, per les galtes.

Devia ser per la part de dintre de les galtes, pensava jo i instintivament vaig notar que feia amb la boca com si xucles alguna cosa.

Vaig provar de fer anar la cervesa a les galtes, i em va agradar, però era lleugera i el glop se’n va anar sense avisar al fons del paladar, per la qual cosa vaig demanar un vermut negre.

En Manolo al dur el vermut negre, en va mirar rient i comentant, Ai mamón¡

I si, efectivament en fer un glop, anava per la geniva sobre les dents, passava per les galtes i es repartia per tota la boca abans d'anar cap avall per la gola.

 Va ser un viatge divertit, suposo que es devia notar, perquè la meva dona em va demanar en què pensava, que posava els ulls en blanc.

I jo, pecador, pensava en una mamella. El vermut s'hauria de servir en mamella, i la meva dona em va a mirar amb mala cara.

Li vaig explicar tot el que pensava i sentia, i els ulls se li van obrir, però ella en tost de demanar un vermut va voler un Benedictine, suposo que per allò dels capellans, dels frares que el van inventar.

Va fer un glop, va tancar els ulls, i va assaborir a poc a poc posant uns morros junts i cap endavant que vaig estar a punt d'oblidar que estava a un restaurant i rodejar la taula a besar aquells llavis.

Ens van portar la carta.

Era curteta, sorprenent, i a la vegada amb els preus molt baixos, convidant a menjar més de dos plats, però, ja sabeu, jo que venia a menjar un entrecot, el primer que vaig pensar era si encara quedaríem amb gana.

I en vam demanar tres cada un.

Quina mania tenen els humans de sortir atipats sense poder dir ni peix frit¡

I ens va fotre fora del restaurant.  

Cent cinquanta euros per dues canyes, un vermut i un Benedictine, ho vaig trobar car.  Ho vaig dir.

-També hi han altres maneres de pagar.  

-En efectiu un sobre l'altre.