L'assassí.

 Hi havia un assassí en serie. De fet, no se sabia si era en serie o no, el cas és que en tres setmanes n’hi havia hagut dos d'assassinats, en els dos casos, eren noies joves, potser prostitutes i les havien escanyat i a més violat salvatgement.

Per les empremtes del coll de les noies, les havien agafat pel coll amb una mà, l’esquerra per més senyes, i els hi havien clavat les urpes, possiblement amb unes ungles d’acer o alguna cosa semblant, en cap cas hi havia restes d’ADN que no fossin de la víctima.

La violació era posterior, amb la noia ja morta o molt mal ferida, amb un ganxo o ganivet molt esmolat els hi havien estripat la roba i tenien signes evidents d'haver estat penetrades, ni semen ni restes d’altres persones com amb el coll. Penetració vaginal i anal amb ferides en aquest últim cas.

Es van extremar les precaucions, els mossos patrullaven tota la nit i paraven a qualsevol persona sospitosa.

Els carrers estaven deserts, només una monja petitona que caminava en passes petites i ràpides, anava cada nit a les dotze a curar a una velleta, hi anava cada sis hores per donar-li la medicació.

No sospitaven d’ella, és clar, però van comprovar a on anava i com sortia de nou cap a la casa de la Misericòrdia on vivia.

El proper assassinat i violació va ser a casa de la víctima, era també una prostituta que rebia visites a casa seva. No la van trobar fins a l'endemà, que una veïna es va estranyar de veure finestres tancades a les dotze del migdia.

Mateixes ferides, mateixes lesions, en aquest cas, potser més fondes, havia tingut més temps, a més de les del coll, en tenia a la cara com li l’haguessin arrapat.

Una setmana més tard, van descobrir un home mort. Vivia sol a casa seva, era acabat de divorciar, i la dona l’acusava de fer tocaments a la filla.

Una diferència, hi havia una ferida fonda de ganivet a la gola, i un altre als ous. Dues ganivetades mortals, també l’havien violat per l’anus i tenia el penis tallat.

Un borratxo als que els mossos havien ajudat a caminar va aparèixer mort al portal de casa seva, aquesta vegada dormia la mona quan li van perforar la caròtida, no tenia cap més ferida, s’havia anat dessagnant a poc a poc.

Ja eren cinc les morts, i premsa, televisió i ràdio ja parlaven, ara si, d'assassí en serie.

Davall un pont un vagabund també era mort, però aquesta vegada s’havia resistit i hi havia restes de lluita, coses per terra, carmanyoles, una guitarra, mantes i sabates estaven desperdigolats.

I per fi una resta humana, no era del vell sinó segurament de l'assassí, una ungla ensangonada donava testimoni de què s’havia resistit.

La monja, la que anava cada vespre a donar la medicina a l'anciana, tenia una ferida molt lletja a la cara, la van parar en veure que se la tapava. Havien de comprovar el seu ADN, no sospitaven d’ella, era evident, però havien de seguir els protocols i totes les proves.

No era ella, els anàlisis de sang ho van desmentir i li volien demanar disculpes. No ho van poder fer, ja que ella era l'última víctima.

Davall la porxada de la plaça, amb les ungles marcades al coll, sense ganivetada i amb els hàbits al cap. L’havien despullat de cintura cap avall i havien fet una bona carnisseria per la vagina i pel cul.

Potser els assassins eren dos? Un que clavava el ganivet i un altre que emprava les urpes?

La feina de la monja la feia ara un capellà, petit i primet i que també caminava amb passes curtes i petites. Deia que no tenia por i que per protecció, portava el capell, era un d’aquells amb ala ample circular i copa arredonida. Es deia teula o alguna cosa així. Explicava que tenia una vora com un ganivet i es podia defensar.

Durant dues setmanes no hi van haver més morts i van pensar que potser l'assassí havia marxat.

El batle que estava en època electoral, repartia esperança i deia que ja ho havia solucionat.

No sabia el desgraciat que ell seria la propera víctima.

De matí, abans d'anar al consistori anava a donar a menjar els animals que tenia una casa a les afores del poble. El van trobar al paller, mort i ensagnat.

No hi havia més penjades que les seves, açò era molt estrany, no era entenedor.

No hagueren descobert mai el culpable de les morts, si no fos per una nena, llesta i espavilada que tenia nou anys, es deia Martina.

Va anar un dia a comissaria, el seu pare la va acompanyar, no hi volia anar sola.

    -Ja sabeu el que hi ha al soterrani de l'església?

    -No, no ho sabem.

    -Idò aneu, hi han sorpreses. No va voler dir res més.

Va anar el cap dels mossos a parlar amb el capellà per veure el soterrani.

    -No n’hi ha cap de soterrani, està construïda sobre terra ferma.

La nena els havia enganyat. Van telefonar per dir-ho al seu pare.

    -La nena diu que si i que sou uns incompetents, va explicar el seu pare.

Dos assassinats més en la setmana vinent van fer tornar la por al poble.

El cap dels mossos que ja no sabia que fer, volia parlar amb la nena, va anar a casa seva.

    -Ara sí que voleu que us ajudi no?

    -Si, perdona que no et vam creure, si ens vols ajudar.

    -Veniu amb mi, van anar cap a l'església.

    -Som pocs, necessitem més gent i ben preparada.

Van arribar els reforços, el capellà feia missa, els va veure, va interrompre la missa i va baixar quan s’atracaven a un confessionari.

    -No hi podeu entrar aquí.

    -És l’entrada al soterrani, deia Elena.

Com tots els feligresos als quals havia interromput la missa ja envoltaven el grup, el capellà va seure a un banc amb la cara entre les mans.

Hi havia una trapa al terra del confessionari, un valent va ser el primer que hi va baixar, després tots els altres amb les pistoles a les mans.

Es van sentir alguns crits, inclòs un tir. En acabat silenci.

Va sortir el cap dels mosso, havia entrat l’últim i portava la cara blanca com una paret.

    -Està ja tot sota control, ja tenim els assassins, ara cadascun a casa seva, aneu.

    -Martina Moltes gràcies, ets un crac.

    Tots volien que Elena els hi expliques que hi havia.

    -És un niu de capellanets i monges, tots iguals, es veu que els han criat, i surten a fer maldesses.

    -Quants n’hi ha?

    -Jo en vaig contar sis, tres i tres, semblen iguals, però tenen diferents alçades. Potser n’hi havia algun mes.

Al capellà el van trobar penjat a la sagristia, la premsa només parlava d'uns malvolents assassins a un soterrani devora l'església.

La gent no va ni poder veure com sortien tots emmanillats, tots de negre amb un barret de teula, elles amb vel d'ala ample, una amb una gran unglada a la cara. Un tub negre de lona els va amagar en sortir de l'església fins a la furgoneta blindada. Va anar directament a Madrid, era un secret d’estat, deien.

    -A veure si almenys són capaços de fumigar tot el soterrani, deia Martina.

A la setmana següent el cap dels mossos i el batlle provisional la van anar a felicitar per la seva feina.

    -Ja heu fumigat?

    -No, ho havíem de fer?

    -Potser mirar davall la sagristia, hi ha d'haver una altra sortida.

Hi van anar, van registrar tota la sala i no van trobar res, a baix, al soterrani, pam a pam fins que van trobar unes pedres que es movien.

Aquesta vegada van haver de venir el manobres, van treure el confessionari i van obrir un furat més gran, i amb una grua van treure una dona molt grassa, quasi ni caminava, anava bruta de cagades i orins, i maleïa a tots els que l’envoltaven, anava nua i ni una manta bastava per tapar-la, feia dies que no menjava, va engolir el que li van posar al seu abast.

El trasllat va ser aquesta vegada més difícil, van convidar a Elena.

    -Segurament és la mare de tots, heu fet un anàlisis de la sang del capellà? Hem de buscar al que la fecundava.

    -Potser hauria estat més fàcil fumigar, deia el cap dels mossos.