Ser milionari fa molta il·lusió, encara que ho siguis per la mort de la teva dona. Pobreta, la malaltia la va vèncer i els ulls se li van apagar.
El que ell no sabia,
i possiblement ella tampoc, era que tenia una herència d'un oncle d’Amèrica
que li deixava una fortuna. El notari en
llegir-li el testament li va notificar la nova.
No tenien fills, i era tot per ell. El primer cancel·lar la hipoteca i canviar el
cotxe. Sabia que era molt aviat, però el
cotxe ja no donava per gaire, i ara, malgrat que deixava d’entrar un sou a casa,
tenia prou diners, va sanejar el compte corrent i posar la resta a terminis a
veure si podia viure només amb els interessos.
Començava per Emili una nova vida. Dels coneguts, uns li donaven el condol i
altres el felicitaven, ell no sabia què dir. Havia de mostrar pena, però no li sortia gaire bé.
De les noies de l’oficina que normalment no li feien massa
cas, n’hi havia algunes que estaven de bon veure, i va anant fent proves, va
sortir a sopar amb Marisa i després a follar a la seva casa i el mateix amb
Maite, cap promesa ni declaració d’amor, només sexe.
El va visitar de sobte un cosina d’enfora que ni coneixia, i
clar, com eren a casa seva, després d'uns gisquis, van cardar.
I la fama de follador aprofitat la va tenir tot d’una, ara
era perillós per les noies que anessin amb ell, senyal que follaven.
Llúcia el va rebutjar, no volia sortir amb ell a sopar ni
armar conversa al bar. A ell aquesta
noia li agradava molt, inclòs en vida de la dona, la considerava perfecte, de
cos i d'intel·ligència i de simpatia.
Potser s’havia avençat massa a l’hora de voler cardar amb
les noies de l’oficina, elles continuaven dispostes, però la que ell volia no.
Insistir massa i telefonar-li sovint va ser una errada, el
va amenaçar en denunciar-lo per assetjament i es va astorar, no és el que
volia.
La nota no va saber si l’havia llegida, la va deixar sobre
la seva taula.
“Puc esperar el que vulguis, però t’estimo”, era el que
posava.
En teoria no tenia pressa, això no obstant, en la pràctica si, el seu
silenci el feria, l’anguniava i menjava poc i malament. Va començar a descuidar el seu aspecte, es
rentava poc i no s’afaitava.
Anava amb els ulls baixos, i a la taula concentrat en la
feina. Anava a cercar un cafè arrossegant els peus, i tots pensaven que estava malalt.
A casa seva seia davant la tele apagada. No anava a dormir al llit i el sol el despertava
de matinada.
En Biel era un bon amic, el va fer canviar, l’animava,
l’obligava a anar a dinar amb ell, el portava en cotxe a casa seva i el
recollia al matí, el caps de setmana a veure camp i natura i respirar
aire. A poc a poc es va animar, ja veia la
vida amb nous ulls, anar de putes era divertit i també beure fins a engatar-se. Sopar
a bons restaurants. Biel va aconseguir
que oblides a Llúcia, i que tornes a follar amb Maite i Marisa.
Emili va ser de nou l’home net i curos que saludava a tots en arribar, és a dir, a tots no, a Llúcia ni se la mirava, era perversa, l’hi
havia dit en Biel, i no li convenia.
Amb Marisa i Maite calia anar al tanto, ell es posava
condó i si hi tornava, un altre, que no volia fer-ho a pèl.
La vida seguia, ell n'havia de gaudir, només veure a
Biel i Llúcia per al carrer caminant i parlant el feia destralejar, no ho podia
entendre, ell encara l’estimava i que anés amb Biel no li agradava gens. Li va comentar, eren segons ell amics, i res
més.
I va començar de nou el procés de melancolia, no parlava amb
ningú, era sec amb tots, i anava a esmorcar al bar de més enllà on no anava ningú.
Ja no sortia ni amb Maite ni Marisa i a les tardes anava al
cinema.
A Llúcia la veia a la feina, se la mirava amb embelés i
abaixava el cap quan ella el mirava.
Un dia se la va trobar al cinema, la va veure a la cua per
comprar l’estrada i es va asseure on ella el pogués veure. Va acabar la pel·lícula
i ella va sortir, el va veure, el va saludar i va marxar.
Es va dedicar a mirar les cues dels cinemes del barri, i va
esbrinar que els dimarts i dijous hi anava a un o l’altre.
Procurava ser discret, només volia que ella el veiés, i si a
més el saludava, ja era molt.
On més podia anar a les tardes? Dimecres a la piscina, feia classe amb un
grup. Ell per lliure a fer llargs pels cordats lliures. Sabia que alguna vegada l’havia vist, però no
n’era prou conscient.
Divendres hi havia teatre i també la va trobar. D’enfora la
va saludar, ella ja li reia.
A la feina no gosava acostar-se, ni quan anava a la màquina
de cafè que molts aprofitaven per saludar-la.
Era un amant ocult i penós a parer seu.
El dia que va caure al bell mig de l’oficina, ho va fer amb
tan mala pata que es va trencar un braç.
No sabia el que havia passat, potser algú li havia fet la traveta. El
cert és que el van portar a l'hospital.
No podia anar a treballar amb el braç enguixat i anava a seure al parc
de devora l’oficina, des d'un banc podia veure com entraven i sortien. Hi era
a les vuit, hora d'entrar i a les quatre, hora de sortir. Com un clau, la veia d’enfora com anava cap a
la parada de l'autobús. Feia una estona
més i marxava. Seguia la ruta de l'autobús com si l’empaites. A poc a poc, com besant la seva trajectòria. Parada a parada.
El dia que la va trobar asseguda a la segona parada del bus,
no se l’esperava i es va sorprendre, ella el mirava.
-Hola, on vas?
-Ni jo ho sé, camino.
-Ho fas cada dia.
-D’aquesta manera et puc veure, et puc acompanyar amb el bus?
-Sí, ara en ve un altre.
Van pujar junts, es van agafar fort a la barra i aguantar
les estamenejades del conductor que era un poc bèstia.
-Jo baixo aquí.
I van baixar junts, la va acompanyar fins a la porta de casa
seva i va marxar.
L'endemà l’esperava a la parada, es van mirar i van riure,
van pujar junts.
-Vols venir aquesta tarda al cinema? Era dijous.
-Ens trobem a la cua de la taquilla a les sis i mitja. Al
principal.
Era una gran victòria, van entrar junts i ell no feia cas a la pel·lícula,
només la mirava de reüll, com posava les mans.
Ella el va plegar unes quantes vegades que la mirava i no va fer cap
comentari. Però en sortir, es van agafar de la mà i van anar a sopar junts.
-En Biel ens volia separar, també em ronda, el que va
fer és encuriosir-me. Ja has paït el ser
milionari i que totes les dones et mirin?
-Només vull ser milionari en amor, i només n’hi ha una de la
que jo desitgi la mirada, t’estimo des de molt abans que moris la meva dona, i
quan vaig ser lliure, un altre esclavatge em va apartar de tu. El de les dones
fàcils i endegadores, les que volen gaudir de la vida sense pensar en sol
demà.
-Pensa que jo no soc una dona fàcil.
-Ho sé i saps que no defalliré, estic molt enamorat, no en
vull de fàcils, les vull condretes i sèries.
-Si vols podem esperar a casar-nos abans de follar.
-Ha, Ha, tal com vas no crec que puguis esperar massa. Ell
no podia dissimular la trempada davall els pantalons, es van despullar a poc a
poc, i es van estimar i es van conèixer i parlar i riure que una nit dona per
molt si no tens ganes de dormir. Ho van fer quan ja eren les set del matí.
-Avui no vaig a la feina, estic malalta, malalta d’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada