El meu oncle.

Va arribar a casa seva amb tres maletes, es deia Laia, era la seva neboda.

Feia un més que els pares havien mort en accident de trànsit, tot un drama per tots. El més pesat va ser aclarir tots els papers de l'herència. Ho fa fer un gestor, ell no era bo en aquestes coses, era l'únic germà de la seva mare i no tenia altres familiars, ni avis ni més cosins.

Poca cosa li va quedar a la noia. No tenien diners a casa seva.

Van deixar el pis on vivien, era de lloguer, ella no el podia pagar i ell preferia que anés a viure a casa seva.

Ell, Mateu, era fadrí o divorciat o vidu, ni ho sabia ja. Potser les tres coses alhora, perquè la primera núvia que va tenir a la que estimava amb bogeria, va morir, no de mort física, que era viva i culejava, sinó de mort d’amor.

L’havia deixat per un altre, ell va quedar ferit per sempre.

Núvies que venen i van i que tard o prest son substituïdes per una professional que a vegades surt millor de preu. Tant en el sentit econòmic com mental.

Tenia Laia ja la seva cambra preparada i va anar col·locant totes les seves coses.

Després havien de parlar, és clar.

Laia era una noia guapa, tímida, ben plantada, però semblava poca cosa, era clar que l’autoestima no la tenia al seu lloc, com si encara fos una nena petita.

No havia acceptat de bon gran venir a casa seva, no hi va tenir cap més opció.

Si no vols venir a casa meva, vas a casa del promès, jo no et penso pagar el lloguer.

No en tenia de promès, va acabar cedint.

    -El primer que he de dir és que jo no soc el teu pare.

    -És clar. 

    -Ni la teva mare.

    -Tampoc.

    -Però hem de viure junts, conviure i dur-nos bé.

    -Et faré treure una targeta moneder per les teves despeses, amb aquesta targeta podràs comprar a qualsevol banda tant queviures com despeses de bar o roba.

    -En principi no hi ha límit, n’hi haurà si et passes.

    -Jo no soc milionari, però visc bé, guanyo diners en la feina que faig, la casa és meva i no tenc vicis reconeguts.

    -Tu ets responsable de tu mateixa, has de fer el que vulguis i jo t’ajudaré si m’ho demanes.

    -A casa no hi ha cap porta amb tanca i no tenim perquè trucar abans d’entrar, entres i prou.

    -Vaig estar regirant els calaixos de casa teva durant els dies del dol. Jo soc un xafarder de mena, ja ho veuràs.

    -Quina porqueria de calcetes i roba interior que tens.

    -Això no es fa, no està bé.

    -Si, és cert, hi han coses que no  s'han de fer, però que donen informació de la bona i a la llarga ajuden a conviure.

    -Ara el que et demanaria és que et despullessis.

-    Tu estàs boig.¡¡¡!

    -No, no, tenc el cap molt ben moblat.

    -Abans, quan t’he dit que no era ni el teu pare ni la teva mare, m’he oblidat dir-te que tampoc soc el teu amant ni el teu follador ni el teu oncle libidinós.

    -I m’agradaria veure’t nua.

    -No vull.

    -Puc esperar, no hi ha pressa, però és bo pels dos, si ja ens hem vist nus, no hem d'anar amagant el cos a la dutxa o al bany, saps que només en tenim un.

    -Vols dir que tu també et vols despullar?

    -Si tu vols si, si no, ja t’ho faràs. Pero...

    -Si, si, ja ho has dit que ens hem de conèixer i que és imprescindible ensenyar el cul.

    -Ara m’agrades.  El to sarcàstic et va molt bé.

Laia va estar una estona pensant, al final, es va aixecar i es va despullar, allà al bell mig de la cuina.

    -No trobes que hauries d'anar a què et depilessin?

    -Si, la mare deia que no era important.

    -Ho és si tu ho veus necessari.

    -I hem de renovar tota aquesta roba interior.

    -Ja em puc vestir?

    -Sí, si us plau.

Mateu, quan va estar vestida es va baixar els pantalons i els calçotets. Va quedar amb la tita a l'aire.

    -Com pots veure, res de l'altre mon.

    -No tenc referència per comparar.

    -Ets verge?

    -Sí.

    -Ni es cap problema, ni cap virtut, ni res rellevant, gràcies per la confiança.

    -A veure, explicam, tu no has vist mai cap tita, ni n’has pastat cap amb la mà o amb la boca?

    -Amb la boca? Quin fàstic.

    -Tampoc has vist mai cap peli porno.

    -No.

    -Ai Déu meu, el teu procés d'aprenentatge, serà pel que veig llarg i dificultós.

    -Tampoc tens amigues?

    -Algunes de l’escola, però són tant bledes com jo.

    -Molt bé. ¡Però que molt bé.¡

    -El primer pas és reconèixer el que un és o el que no sap, a partir d'aquí podem ser aprenents de savis.

    -Avui ja he fet una cosa que no havia fet mai.

    -Despullar-te?

-    Sí.

    -Però si ni he pogut veure’t el cony, amb tanta mata de pèl.

    -No siguis porc.

    -De l'amant no s'ha de deixar a banda ni el forat del cul.

    -Jo no soc la teva amant.

    -Si, és cert, i no ho serem mai, però jo tenia curiositat per veure el cony obert.

    -A veure si seràs un vell verd.

    -Ni vell ni verd, només en tenc quaranta-sis, dir el que un pensa, allibera.

    -I si tu fossis una noia com cal, ara mateix, baixaries aquestes calcetes horribles anti libido que portes i aixecaries el genolls i posaries el peus sobre la cadira.

    -Ni ho somiïs.

    -Ha ha, és per tu, per la teva salut mental, no per mi.

    -Pensa que el fet de despullar-te, et feia falta a tu, no era per mi que t’ho demanava.

    -Be, prou conversa, en els dies vinents anirem perfilant la nostra relació, només et demano dues coses, que no em tenguis por, et respectaré sempre a tu i a la teva llibertat.

-    I l’altre?

    -Que no diguis mentides, ni per fer un favor, a aquesta casa no es menteix.

    -Gràcies, oncle.

    -És la primera vegada que et veig somriure.

    -Crec que ens durem bé.

    De moment tens dues feines, anar a depilar-te i a comprar roba interior nova. La que portes ni a la rentadora hi ha de anar.

    -Vols que t’acompanyi a la merceria?

    -A comprar roba interior?

    -Si, m'agradaria, direm que soc el teu promès.

    -Hi puc anar sola.

    -És clar que si, però tindràs por de gastar i vull venir.

    -Demà?

-    Si, demà a la tarda.

La merceria tenia un taulell de fusta vell i gastat, al darrere un munt de calaixets amb roba.

    -Bona tarda, soc en Mateu, aquesta és la meva neboda, venim a comprar roba interior per ella.

    -No vas dir que et faries passar pel meu promès?

    -Si, però se m'havia oblidat que no he de mentir.

    -I aquesta noia sembla prou comprensiva.

    -La dependenta reia, ja s’havia trencat el gel.

    -Quin tipus voleu que us ensenyi?

    -Les que t'agradi més a tu, o al teu oncle, ha ha.

Va començar a treure calcetes, samarretes i sostenidors.

    -Quan algunes li agradaven, Mateu deia, sis.

De sis en sis en van fer un bon recull.

Sovint anaven les dues al provador amb uns parell de sostenidors per veure quins anaven millor.

Era una noia fantàstica aquella dependenta, amable, guapa i comprensiva.

    -Ara crec que ja és casadora la noia.

    -El somriure que duia Laia en sortir era dels que es podien emmarcar.

Es va parar un moment per explicar que portar roba interior nova es important per les persona.

    -Si, és veritat, encara que no és habitual que et demanin de sobte que et despullis. Ha ha.

Encara no havien fet dues passes, la dependenta sortia i els cridava.

    -Sou uns clients desagraïts, us tracto tot el millor que sé i no sou capaços ni de convidar-me a una cervesa.

Era quasi hora de tancar, l’esperaven a un terrassa que hi havia prop.

Va arribar uns minuts més tard, ara sense bata i ben pentinada se la veia molt guapa.

-El primer que ens has de dir és a qui vols lligar si a ella o a mi.

-Només he demanat una cervesa, i tu ja em vols emparellar?

    -Ara bé, si he de triar, prefereixo els mascles.

    -Només era per saber si estaves lliure i de quin peu calçaves.

    -Tenia un promès, ara és a prendre pel cul.

    -A on?

    -A prendre pel cul, on el vaig enviar. Prepotent, masclista i a més follava de pena.

    -Molt bé, les cartes sobre la taula, ets molt bella...

    -Júlia, em dic Júlia.

    -Et puc fer una besada, bella Júlia?

    -A la galta?

    -No, a la galta no, que és bes de traïdor i de timorats.

    -No saps la classificació de les besades?

    -Il·lustrem.

    -Mira, galta, pico, llavi sec, llavi ensalivat, llavi acaragolat, llavi acaragolat amb llengua, xuclada, i també el bes al front i a les parpelles, dels que es fan més avall no en parlem, no es poden explicar, només fer-los.

    -I a nosaltres quins ens donaries? Era Laia que ho demanava.

    -A tu un de llavi sec, però fort, res de piquet.

    -A Júlia, abans de donar-li, me la miraria als ulls i només la visió de la seva bellesa ja em deixaria els llavis humits.

Es van mirar als ulls i es van besar, primer a la neboda i després a Júlia, un poc més llarg. Es van separar rient.

    -De les besades i les follades el més important és la cara que es posa en acabar.

    -Tu ets una persona molt sàvia no?

    -Sí, n’he après a base de caparrades.

    -He de marxar, la meva mare està sola, ens podem veure un altre dia?

    -Els tres?

    -Si, crec que ella també necessita la teva saviesa.

    -Adeu, i van repetir les besades.

    Al llavis, una de seca, un altre d'humida.

Van marxar i ella es va permetre la llibertat d’agafar-lo per la cintura.

    -Pensaran que som promesos.

    -Que ho pensin.

    -Avui matí m’has tallat la cagada.

    Ella seia al vàter i ell havia entrat a dutxar-se.

    -Ha ha, no et vas sentir en cor per prémer!

    -Si, tenc problemes d'esfínter, tenc morenes.

    -Això ho hem de resoldre. Després ens ho mirem.

    -Ni pensar-ho, tu el que vols és veure’m el cony.

    -Si, no estaria malament, però hem d'aclarir el de les morenes.

    -Si vols m’ho miro i aconsello, jo ho vaig haver de fer amb un mirall, i és prou incòmode.

    -Ho vaig resoldre, a més te he d'ensenyar un truc per netejar-te sense emprar paper de cagar

    -Es diu paper higiènic.

    -Si, però serveix per cagar no?

    -Penso que no en tenc cap de dificultat en ensenyar-te el forat del cul, però crec que amb la crema de moment m’apanyaré. El secret per no emprar paper, si el vull saber.

    -A partir de demà el que faràs és menjar bé. Prou bocates i coses fastigoses, moltes verdures i coses sanes. Al matí en tost d’una carmanyola en faré dues.

-Molt bé.

-L'endemà al matí, Laia hi va tornar a la merceria, volia canviar unes de les calcetes que havia comprat, no li agradaven negres, les volia color de rosa.

    -Cap problema, ara és la meva hora de berenar, ho fem juntes.

    -Jo porto la carmanyola que m’ha fet l’oncle, la podem compartir.

Van seure a la rerecambra per menjar i parlar, van compartir forquilla i xerrada. Es van mig contar la seva vida.

Era mitja horeta que tenia i va passar molt de pressa, va marxar amb la seva roba canviada, havia sortit de l’escola només per això.

Júlia vivia amb la seva mare que estava invàlida, no podia caminar, durant la jornada de feina hi anava una senyora a cuidar-la i ella ho feia en arribar.

Tenia un germà que no col·laborava gens ni en diners, ni en visites, ella l’havia deixat de banda.

Als vespres no podia sortir, estava divorciada i no tenia fills, era en teoria lliure però fermada.

Molts dies anaven al fi de la jornada els dos a fer una xerradeta amb Júlia van fer bona amistat.

    -Avui aneu a sopar fora, jo quedaré amb la teva mare.

    -Estaria molt bé. Era Mateu que parlava.

    -No vull que ho facis, moltes gràcies però no.

    -Pensa Júlia que no acceptar un favor que s’ofereix amb amor és pecat.

    -Trobes?

    -Si, està molt malament, cal saber acceptar que facin coses per tu els que t’estimen i ho fan sense demanar res a canvi.

    -A vegades és més difícil acceptar que fer favors.

    -Farem una cosa, avui anem a veure la mare, us la presento, parlem i sopem junts a casa, podem demanar unes pizzes, un altre dia ja veurem.

La seva mare, la senyora Conxita era gran i tenia els genolls fets pols. No es volia operar. Es movia per casa seva amb cadira de rodes, en volia una d'elèctrica.

Mateu ho va trasbalsar tot.

    -Que vol dir que no et vols operar?

    -Que t’agrada que et rentin el cul?  Ets potser una consentida? Una gandula, una egoista?

Conxita estava atabalada.

-No, és que em fa por operar-me.

    -És clar i no estimes la teva filla ni a tu mateixa. Ets una poruga.

    -Si l’operació va malament quedaràs per sempre en cadira de rodes.

    -Com ara. Es clar?

Es va atracar a cau d’orella i sense que ningú ho sentis.

    -Has d'operar-te perquè no vull una sogre en cadira de rodes, et vull veure caminar, i guardem el secret que encara no m’he declarat a la teva filla.

    -Conxita va obrir un gran somriure, els ulls li brillaven. Va mirar la filla, que si, que s’operaria.

Va arribar el repartidor de pizzes i van treure un bòtil de vi, va ser un sopar agradable, feia temps que Júlia no veia tan contenta a la seva mare.

A més havia dit que sí que es volia operar. ¡¡

Van posar musicà i van ballar, inclòs amb la cadira ho va fer Conxita.

La van portar al llit, Laia va ajudar que en havia d'aprendre per si quedava amb ella, Mateu es va mig dormir al sofà.

No va voler obrir els ulls quan va notar que el besaven, va quedar com adormit, però les seves mans pastaven mamella i descordaven botons, i va notar que li obrien els pantalons i com li xuclaven el membre, ben xuclat, no de puta, sinó d'amant.

Estava a punt d'ejacular, va obrir els ulls i la volia fer parar, Laia mirava divertida des de la butaca. Ella no va voler parar, va seguir, hi va haver lleterada per tot, per la seva cara per l’estora i per la mà.

Ara si reia com una boja Laia.

    - Quasi m’heu esquitxat a mi.

    -Ai Déu mes, que bo, que bo.

    -Es van estar besant molt estona amb llavis i llengua acaragolada, se separaven, es miraven i seguien. Laia els hi va portar una tovallola, que si no en fotrien per tot.

Fins que va ser hora de marxar. Van marxar abraçats, i contents.

    -No en necessitaré cap de peli porno. M’ha agradat molt veure com ho feia-ho.

    -I ja no et farà fàstic xuclar una polla?

    -Si és de la persona estimada, segur que no.

    -I que et llepin el cony?

    -Això també es fa?

    -Ha ha, potser en necessites algun altre de classe, però no et preocupis, amb la persona estimada es pot fer tot.

-Tot?

    -Si, tot és to, inclòs sexe anal. Per això t'has de curar les morenes.

    -Quin mal ¡¡¡

    -I tens la tita prou grossa, Mare de Déu.

    -La seva casa no és massa grossa, però m’han dit que també és propietat.

    -Potser farem un canvi. Si tot va com ha d'anar.

    -Tu sempre penses tan enfora?

    -No, primer les somnio i després intento que el somni es compleixi.

    -Expliquem el teu somni.

    -Tu trobes un noi que t’estima molt i al que tu també l’estimes, i com Conxita i Júlia s’han traslladat a casa meva per fer la rehabilitació, saps que tenc un gimnàs prou equipat. Llavores, tu i el que sigui, aneu a viure al piset.

    -Ha ha, bon somni sigui, farem el possible per fer-lo realitat. De moment, tenim feina, Exàmens, operacions, i tu encara no has declarat el teu amor a Júlia.

    -Demà ho faré.

    -Demà no, ara ¡

    -Jo t’espero aquí a aquest banc.

Com semblava que no es volia moure, va girar cua i va tornar a ca na Júlia.

Va estar prop de mitja hora que no es podien deixar de besar.

En tornar va veure que seia un noi devora Laia.

    -Et presento a Manel, és un llop solitari, un poc tímid, l’he hagut de cridar jo que vingues a seure al meu costat.

    -Ja havia passat per davant dues vegades.

    -Estàs molt espavilada últimament.

    -Sí, és clar, tenir un oncle com tu fa reviure a tothom.

    -I crec que a Manel també el farem espavilar. T’estimo molt oncle.

    -Adeu Manel, em telefonaràs?

Manel només se la mirava embadalit, ni contestar podia.

    -I com ha anat la declaració?

    -M’esperava. Quan ha obert la porta m’ha demanat si m’havia deixat alguna cosa. Ho ha dit amb picardia.

    -Jo he dit que si, que no li havia declarat el meu amor i que l’estimava.

    -I allà mateix amb la porta oberta, m’he agenollat i li he ofert amor etern.

    -Que bonic, I... ?

    -Hem entrat perquè tots els veïns ja guaitaven. Ha ha.

    -Ens hem besat un altra vegada i he sortit, que haguera quedat.

    -Jo pensava en què potser tornaria sola.

    -Van tornar agafats per la cintura, ben contents.

    -Contem el que va passar amb la teva primera núvia.

    -Jo l’estimava amb bogeria, era guapa, llesta, agradable, il·lusionada amb la vida. Ella deia que també m’estimava. De la nit al dia em va deixar por un motorista.

    -Va ser doncs la moto?

    -Ni ho sé ni ho vull saber, la gent també menteix en estimar, és la primera llisó que vaig aprendre.

    -Ni una explicació, ni un em sap greu, ni un perdona però.., res de res. El buit, el silenci, el que més mal fa.

    -Penses en ella encara?

    -Penso en el que hauria pogut ser i no va fructificar, l’amor o creix o minva, i rares vegades desapareix de cop, amb mi va ser d’aquesta manera.

    -A qui truques?

    -A Júlia.

    -Escolta Júlia, a tu t’agraden les motos? Va haver d’apartar el telèfon de l’orella.

Diu que ja en va tenir un i que ni l'ombra en vol veure.

    -Millor, ja em veia jo fent classes per treure el carnet.

    -Ha ha, mira el que t’estalvies, Júlia és una persona fantàstica i estic molt contenta que us estimeu.

    -I Manel?

    -Ja veurem, tot està per fer i tot és possible.

    -Tu em faries el favor de desvirgar-me?

    -De cap manera, mai. Tenim una relació massa maca per enviar-la a la merda.

    -Tens raó, era una idea absurda de les que em venen al cap de tant en tant. Gràcies.

    -No hi pensis, es només un tel i no té gens d'importància, la teva ment sí que ho es i el teu cor també.

    -T’estimo molt oncle.

    -Jo també, tot el que pot estimar un oncle a la neboda.

-Demà a la tarda, no pots venir. Anem na Júlia i jo a depilar-nos.

-Si, millor que no vengui, quedaré a casa a somniar.