Carme Dindi.

 Carme Dindi no era una dona lletja, era només antiquada. Potser el segle passat hauria triomfat o si mes no, casar-se i format una família.

Tenia un altre defecte, parlava amb la boca un poc torta i tenia una veu aflautada.

Totes les festes i dissabtes anaven a passejar pel poble com feien totes les noies casadores a l’espera de què algun noi els digues alguna cosa.

Les seves amigues no ajudaven gaire, una era alta i desmanegada i l’altre grassa i culota.

De tipus, ella era la més afavorida, i tenia una cara rodona i agradable, i si no parlava era fins i tot bona mossa.

Als passeigs tenien poca ventura. Pocs homes s’hi acostaven.

El mètode de festeig era primitiu, si hi havia alguna noia que agradava a un noi, aquest es posava a la seva altura i anava parlant, mirant a l’escollida, a vegades l’ignoraven si no agradava, però si hi havia un poquet d'interès, es posava al costat de la que preferia i a poc a poc els anaven deixant que s’avancessin.

Si tot anava com havia d'anar, al cap de pocs dies ja campaven sols.

En va rebutjar varis que s’hi van atracar, fins que un que no tenia mala pinta va aconseguir separar-la de les amigues i passejar una estona sols, les mans es tocaven en caminar i el carrer gran del poble es va fer massa curt i van seguir fins a l’esplanada que era ja prou fosca, i darrere una tanca es va deixar besar.

Al bes hi van seguir manyuclades als pits i al cul i li va fer posar la mà a la bragueta i el va pastar per damunt. Va sortir de l'amagatall que ell volia anar a més. Ja era hora de partir i es van acomiadar amb una besada.

Ella no era botxa, sabia a què anava el noi, i el dissabte vinent, quan la va portar de nou a l'amagatall darrere la tanca, va ser ferma i no es va ni voler descordar la camisa ni deixar-se pujar les faldes. La tita si li va tocar, aquesta vegada per fora que ell se l’havia tret. Quatre sacsejades amb la mà i cara de molt ofesa, en suggerir ell que sé la xupes.

Era la segona vegada, i la tercera i quarta va ser el mateix.

La quinta no hi va arribar, ell anava ja darrere un altre.

En va tenir dos més de pretendents i amb els dos el mateix. Si a la quarta no progressava, adeu.

Tots anaven a aconseguir sexe.

Tots, a la vegada presumien, «Aquesta ja ha caigut» Farolejant d'una follada que només existia a la seva imaginació, però que a un poble que tot se sabia feia mal i tant si s’ho creien com no, la seva fama anava empitjorant.

Va ser a la feina, el seu cap, un dia, a l’oficina la va abarbetar, no va parar davant les seves queixes de què no volia pujar-se'n les faldes, a més, era l’estiu i anaven totes les noies amb una bata.

El cap en tost d'anar pels pits, va atacar directament per baix, li va aixecar la bata i baixar les calcetes.

Ella anava calenta, és veritat, però ho va intentar impedir, el dit a l'entrecuix que la va trobar prou lubricada, la va fer perdre per un moment el control i allà mateix estalonada a la taula la va penetrar.

Era agradable i ara si agraïa les besades i les mans que li tocaven els pits, era verge i si tenia un tel no el va notar.

-Vols que em posi un condó?

Va veure com se’l posava i a la vegada una tita que no m’havia vist cap mai, es va acabar de descordar la bata i es va treure els sostenidors, i ell va tornar a la follada i en va gaudir i prou.

Només al final, mig plorava, no sabia el que havia passat, ella no ho volia fer, el cap la consolava dient que es casaria amb ella, que deixaria la seva dona que era una malvada.

Ella no s’ho creia, però mantenia un bri d’esperança.

Es va vestir a correcuita i va anar cap a baix.

Li van canviar la feina, en tost de fer tot el dia a una punxonadora, era l’encarregada de repartir feina i anar a fer missatges.

Entre els missatges que havia de fer era anar a casa la seva mare que estava només dues cases més amunt de la fàbrica a portar un paquetet, ell, l’esperava i se l'emportava a la cambra i allà, ara si la ben despullava i feien l’amor.

Van fer coses noves, la va sorprendre que portes la mantega i fins que no li va empastar el cul no va saber per què era, ni fu ni fa, ella no era molt estreta i com a ell li agradava, endavant.

Xuclar-li la polla li va costar més, ell va insistir i ho va fer.

Ja no parlaven de si es casaria amb ella o si deixava la dona, no ho faria mai, ella ho sabia, i més quan va fer pujar al germà perquè folles amb ella.

Era un noi discapacitat, alt i prim, caminava arrossegant un peu i amb un braç doblegat, i parlava malament. Ella ja anava nua i el noi la va començar a besar i tocar amb fruïció, i amb l’ajut del germà li va introduir el membre i van follar.

Ara si se sentia malament, no deia res, però que la compartís amb el germà la tenia trista. No hi volia tornar.

Paco la va convèncer, en Damià plorava i ho volia tornar a fer, la va entendrir. Quan li donava el paquetet hi anava. El germà, en Damià l’esperava acabat de dutxar i polit, era el que més li va agradar d’ell, en Paco no anava molt brut, però tot és millorable, a més tenia la tita molt més grossa i li donava més plaer.

També la besava i llepava per tot el cos, cosa que Paco no havia fet mai, que li portes la boca al sexe la tenia embogida.

Va ser la seva mare, una doneta vella i prima que tot el dia seia a una cadireta devora la finestra la que ho va suggerir.

-Per què no us caseu?

-Damià és més llest que el que sembla, si no camines malament tothom pensaria que és normal, i seria un bon pare pels teus fills i a més té una bona herència.

El nen-noi-jovenot deia que sí que es volia casar amb ella, però que no ho diguis al germà que no ho permetria.

Carme s’ho va pensar, pensava que potser seria la seva única oportunitat.

Rosaura la mare, va parlar amb el mossèn que la visitava de tant en tant i estava d’acord en casar-los, va prendre nota per tirar papers.

Van concertar la boda per dissabte, Paco i la dona anaven el divendres vespre a la caseta de la platja i no tornaven fins dilluns.

Els va recollir un taxi, a ells dos, a la mare i a la veïna que havien de ser dos els testimonis.

La cerimònia va ser curteta i emotiva i el mateix taxi els va tornar a casa seva.

Carme havia sentit moltes vegades la frase d'«en salut i malaltia i que el matrimoni era per sempre», encara no estava del tot convençuda d'haver fer el que tocava.

A casa van preparar la cambra, va ajuntar dos llits, ella havia portat roba, no tota, i es va instal·lar amb ell.

Tot el diumenge cardant i feliços els dos. Va ser ella la que el va enviar per mantega, ell reia com un descosit.

Dilluns va anar a la feina, el cap encara no en sabia res, ella callava.

Rosaura va cridar al fill gran per contar-li el que havien fet. Es va posar com una fúria, no ho podia fer sense el seu permís, i el matrimoni no era vàlid.

Damià no estava inhabilitat i en tot cas, la que ho podia fer era la mare que ho havia consentit.

A Carme, a la feina ni se la mirava i va tornar a la punxonadora, cap baix i procurar no dir res, en poc temps tots a la feina ho sabien, tampoc parlaven, només en passar per darrere li donaven un copet a l’esquena i li feien somriures.

A poc a poc tot va tornar a la normalitat, Paco la va tornar a abarbetar a l’oficina i van follar, va tenir el perdó, o pagar la quota, no ho sabia, en tot cas amb condó, que aquell mes no li baixava la regla i havia d'estar segura que no fos d’ell.

-És l’última vegada, ara soc la dona del teu germà.

-A més, potser estic embarassada.

Ara si es va astorar, ells no en podien tenir de fills.